la invisible, escola d'arts escèniques a Barcelona

Encara em costa explicar què sento pel teatre. I, alhora, sé que no soc l’única. Moltes persones reconeixen aquesta sensació d’estar fent alguna cosa que les paraules no arriben a explicar. Em sembla preciós que el teatre, fins i tot quan s’omple de paraules, contingui experiències que només es poden comprendre vivint-les. A escena.

Això és el que busco compartir quan faig classe: crear un espai de presència, expansió i joc. Un lloc on el temps sembla aturar-se i on, com menys intentem controlar el que passa, més apareix alguna cosa profundament veritable.

Amb el temps vaig comprendre que ensenyar no consisteix a transmetre respostes, sinó a crear les condicions perquè cada persona es faci les seves pròpies preguntes. Sostenir un procés creatiu exigeix escolta, respecte, exigència i una confiança enorme en el potencial de qui tens al davant. Aquesta és la manera com entenc la docència i la que intento posar en pràctica cada dia.

Amb els anys, aquesta manera d’entendre la docència ha anat prenent forma fins a convertir-se en la invisible, l’escola d’arts escèniques que vaig fundar i dirigeixo a Barcelona: un espai per desenvolupar una veu pròpia, aprendre l’ofici i expandir la comprensió.